Filar Prim
Una història sempre amaga moltes històries. Si vos animeu a llegir amb atenció Sense fils potser gaudireu en descobrir les diferents capes de la història. Es tracta, ja ho sabem, d’una història que parla del poder de la imaginació i del que significa ser un heroi. Però... què passa si filem més prim?
Totes les persones, en tots els temps i en tots els llocs, hem imaginat. Ho hem fet a través de narracions orals, primer; i escrites, després. Hem convertit eixes invencions en grans històries. Però la imaginació també és un acte quotidià, que totes i tots podem dur a terme cada dia. Ara bé, l’acte mateix d’imaginar ens situa en una dimensió paradoxal. Si parem atenció, haurem de reconéixer que la imaginació transforma radicalment la manera d’entendre l’espai i el temps.
Imaginar significa instal·lar-se al terreny d’allò possible, del que no és real però ho podria ser. Però al mateix temps, com no pot ser d’altra manera, aquell que imagina està irremeiablement lligat a la realitat. Així, ens trobem alhora en una dimensió real i fictícia. Imaginem des de la realitat, però l’acte d’imaginar ens situa fora d’ella.
La imaginació és eixe espai on la ficció i la realitat s’entremesclen fins a esdevenir indistingibles.
Però imaginar trastoca també la relació amb el temps. Pep, el bruixot-mestre de la història ens ho recorda. Quan estem immersos en una idea o una activitat perdem la noció del temps. Qui no haurà experimentat que els minuts i les hores s’esborren quan es capbussa en eixa activitat que tant l'apassiona?
El temps de la imaginació és el temps que els historiadors de les religions han anomenat el temps sagrat. Un temps on eixim del temps de la realitat, del temps reglat dels rellotges.
La imaginació ens fa viure el temps d’una manera on no passen els minuts ni les hores, on el temps desapareix.
Aquesta paradoxal transformació de l’espai i el temps que es produeix quan estem imaginant és, sense dubte, poderosa. I si aquesta paradoxa definirà l’experiència mateixa de la literatura?
Sense fils parla d’eixa capacitat revolucionària de la ficció a través d’un escenari imaginari. La realitat i la ficció s’entremesclen. Personatges reals que componen el patrimoni cultural d’Albaida es converteixen en herois durant el temps de la lectura. Llegir Sense fils és viatjar amb la imaginació a una història on la mateixa imaginació és la protagonista. Un joc de miralls on la imaginació parla d’ella mateixa. Aquesta història és una invitació a imaginar el poder de la imaginació.
Aquest és el misteriós i sublim secret de l’experiència de la lectura. Quan obrim un llibre i acudim a l’encontre d’una història eixim momentàniament de la realitat, de l’espai i del temps. A la ficció aprenem, ens emocionem, lluitem, naixem, morim i, en definitiva, vivim. Enriquits per l’aprenentatge d’aquestes vivències tornem a la realitat.
Per això, com els personatges de ficció de Sense fils, tots busquem respostes que ens poden donar els autors d’eixos grans llibres. I en este punt hauré de dir que Sense fils se suma amb humilitat a una tradició literària on els personatges han buscat l’autor. Sis personatges en cerca d'autor de Pirandello, Niebla de Miguel d'Unamuno, o la peça teatral Hòmens de palla, dies de vent de Manuel Pérez Berenguer. Estes obres mostren fins a quin punt la literatura consisteix precisament en una recerca de respostes, en un diàleg amb algú que puga explicar-nos aquesta realitat tan complexa.
En definitiva, la literatura és una altra manera de respondre a dues qüestions que mai ens hem deixat de fer: qui som? on estem? La relació amb els altres i amb la realitat és, sense cap mena de dubte, el gran problema irresolt i, potser, irresoluble.
El problema de la relació amb els altres queda representat a la història en la figura de Pep, el bruixot incomprés. Al seu monòleg, una lectura primfilada reconeixerà l’ombra de Sòcrates, el filòsof atenenc condemnat a mort, acusat de corrompre la joventut i adorar falsos déus.
El pobre savi, en ser expulsat del poble sense nom, representa la dificultat d’acceptar la diferència i la novetat. Ens recorda que sovint veiem el món des d’unes ulleres massa rígides, que ens fan pensar que només nosaltres tenim la raó i els altres estan equivocats. Pep, com Sòcrates –i com ell tota la tradició filosòfica- ens conviden a invertir els papers i imaginar per un moment què passaria si són els altres els que tenen raó i nosaltres estem equivocats.
Però com déiem, Sense fils també ens convida a repensar la nostra relació amb la realitat. El viatge dels personatges de ficció al final de les pàgines també s’inspira en la tradició filosòfica. En aquest cas, en la metàfora del deixeble de Sòcrates: Plató. A la immortal al·legoria de la caverna, el pare de la Filosofia plantejà fins a quin punt la realitat és immensa i inabastable, i malgrat tot, no hem deixat d’intentar explicar-nos-la. La idea d’un viatge des del qual replantejar-nos el que considerem real és una mostra de l'eixida de l’espai i del temps a la qual hem fet referència més amunt.
Eixa és, lector o lectora de Sense fils, la grandesa de la imaginació a qui la nostra història ha volgut retre homenatge. Al cap i a la fi, es tracta de l’eina que ens ajuda a resistir els durs moments on la realitat ens resulta difícil de suportar. I millor encara, l’eina necessària per a pensar que una realitat millor és possible.